Una de les millors coses que he llegit recentment és aquesta peça "On Slowness" de la col·laboradora de Medium Savala Nolan.
Nolan escriu sobre una sandvitxoria que solia visitar a Itàlia i el senyor que hi treballava darrere del taulell, sol i al seu ritme sense presses. Tot el que va fer l'home, des d'escriure la comanda d'un client fins a embolicar un sandvitx acabat, es va fer "amb cura", "amb suavitat" i, sobretot, "lentament".
"Vaig entendre que [la seva] lentitud era una ofrena d'amor i molt bonica", escriu Nolan. "Ara sembla una lentitud tan reflexiva, fins i tot cavalleresca".
No és aquesta la veritat? La vida se sent perpètuament precipitada, i bona part d'aquestes notícies precipitades són intencionades. Anem ràpid perquè puguem fer més perquè fer més=és més productiu, cosa que, per descomptat, hem d'esforçar-nos per ser. Menys no és més; més és més. La tortuga només guanya a la llebre a les rondalles. O almenys aquest sembla ser l'ethos predominant.
Crec que part del ritme de la vida moderna també és un subproducte (o potser un error) de les nostres eines i joguines preferides.
Escriure i enviar missatges de text són inherentment ràpids, i la lectura en línia fomenta l'escaneig, no la immersió. Internet sap que només estem parant per a "controls" breus, no per a visites pausades. I així es mou ràpidament, animant-nos a mantenir-nos al dia (i tornar-ho a comprovar aviat).
Friedrich Nietzsche, observant un canvi en la seva prosa després de canviar d'un llapis i paper a una màquina d'escriure més ràpida, un nou invent en aquell moment, va observar que "el nostre equip d'escriptura participa en la formació dels nostres pensaments". Si les nostres tecnologies ens demanen contínuament a accelerar, és probable que les nostres ments i comportaments segueixin les ordres. Això ho he notat en mi mateix. Després de passar molt de temps llegint i responent correus electrònics, de vegades em sento com un personatge de videojoc que ha absorbit algun tipus de senyal de velocitat; els meus pensaments corren, parlo més ràpid de l'habitual i em sento gairebé nerviosa per la tensió. Tots aquests són símptomes d'una major activació del sistema nerviós simpàtic (també conegut com el sistema de lluita o fugida), que es posa en marxa durant els períodes d'estrès.
Dubto que sigui un atípic. Tot i que hi ha sorprenentment poca investigació sobre els efectes de diferents tasques en línia sobre l'activitat del sistema nerviós, la investigació a la revista PLOS ONE ha trobat una associació entre l'ús problemàtic d'Internet i l'activació simpàtica augmentada. L'activació simpàtica crònica (que és el que passa quan estem estressats crònicament) s'associa amb gairebé totes les malalties que pateixen els humans moderns. El càncer, la hipertensió, l'obesitat, la disfunció immune, l'insomni, la depressió i l'ansietat són més probables quan el sistema nerviós simpàtic d'una persona augmenta contínuament.
No crec que la rapidesa sigui necessàriament un problema. (L'exercici és sovint ràpid i s'associa amb una regulació millorada del sistema nerviós simpàtic.) En canvi, crec que és la pressa el que ens posa en problemes. Pots moure't ràpidament sense pressa. Però passar massa de la teva vida en mode pressa, quan el teu cervell i el teu cos intenten anar-se'n, sembla un factor de risc unificador per a la disfunció mental, metabòlica, vascular i endocrina.
La lentitud, en canvi, sembla ser un antídot.
Trieu una forma d'estrès o teràpia de relaxació recolzada per evidències (meditació, mindfulness, ioga, tai-txi, relaxació muscular progressiva, jardineria) i notareu que la lentitud és una característica. Totes aquestes activitats promouen la reducció de l'activitat simpàtica i l'augment de l'activitat parasimpàtica, que sovint es descriu com el "fre" de la resposta de lluita o fugida del cos.
No crec que tots hàgim de fer ioga o meditació per capturar aquests beneficis (tot i que tots dos són fantàstics). Crec que aquestes pràctiques s'han popularitzat molt perquè contraresten el freneticisme que ha impregnat la vida moderna. Un remei alternatiu, més fàcil de dir que de fer, és fer el vostre negoci habitual a un ritme més tranquil.
Jo mateix estic treballant en això. M'he adonat que sovint i sense una bona raó, simplement no em dono el temps suficient per fer una cosa sense pressa. Surto a les cites a darrera hora, construint en poc temps per trànsit o altres retards. O intentaré empaquetar tres coses en una tarda, passant-les ràpidament amb un ull posat en el meu rellotge, en lloc de triar-ne una o dues i estalviar-me aquest estrès.
Per què em faig això a mi mateix? Estic segur que part d'això és constitucional, com estic connectat, però també crec que aquest impuls per empaquetar més i fer-ne més és cultural.
He passat l'últim any al sud d'Alemanya, i els meus amics d'aquí semblen fer les seves vides amb una marxa més baixa que els meus amics de casa. He après que reunir-se per dinar és probable que duri dues hores, fins i tot en un dia de feina ocupat. No és que els meus amics alemanys prenguin dinars llargs cada dia. Però si es veuen per dinar amb amics, no s'apressaran. Si realment no tinguessin temps per fer-ho, es saltarien el dinar en lloc d'intentar-ho. Estic intentant aprendre del seu exemple.
Cap a mitjans del segle passat, els investigadors mèdics estaven interessats en un fenomen que van anomenar "malaltia de pressa". Alguns ho van descriure com "una lluita agressiva i incessant per aconseguir més i més en menys i menys temps", i creien que això contribuïa a problemes cardíacs i fomentava un estat emocional poc saludable.
La "malaltia de pressa" fa temps que es va escapar del lèxic mèdic. Pot ser que sigui el moment de recuperar-lo.
Publicat originalment al mitjà.